dimecres, 30 de novembre de 2016

Arròs de bacallà i carxofes amb pesto de nous. De llagrimeta.





"Quisiera darte todo lo que nunca hubieras tenido,
y ni así sabrías la maravilla que es poder quererte."

(Frida Khalo)



Fa un temps vaig llegir a la revista Muy Interesante -els que seguiu una mica el meu blog, ja sabeu que acostumo a fer-ne referència bastant sovint-, que un estudi britànic que es va dur a terme a la University College de Londres, ha demostrat que fan falta 66 dies per crear un hàbit i que aquest es mantingui durant anys.

Això significa que si durant aquest número de dies repeteixes una acció en les mateixes circumstàncies, aquesta es converteix en una reacció automàtica davant d'aquestes, tal i com afirma Jane Wardle, coautora de l'estudi que es va publicar a la revista European Journal of Social Psychology.

És a partir d'aquest moment que l'hàbit adquireix cert automatisme i no fa falta la voluntat, ni tant sols requereix pensar intencionadament en la necessitat de realitzar l'acció, per poder repetir el comportament adquirit.

Els subjectes de l'experiment van provar que això és vàlid tant per hàbits saludables relacionats, per exemple, amb l'alimentació, com per la rutina de practicar exercici diàriament, tot i que sembla ser que els hàbits relacionats amb l'exercici físic tarden més en adquirir-se de manera ferma -i això ho ratifico, perquè després d'uns mesos, ja puc dir que tinc l'hàbit d'anar al gimnàs. Sis mesos-.

Amb només 28 dies, com es pensava fins ara, les neurones no assimilen informació suficient d'un determinat comportament i és fàcil abandonar-lo, segons diuen els autors de l'estudi.

I és evident, que he perdut l'hàbit de publicar al blog. Fa exactament un mes que no publicava res, i això després d'un parell de mesos sense fer-ho amb la regularitat que acostumava.

Així que amb aquesta recepta, que tenia guardada al tinter, i no us enganyaré, com a recepta emergència, no perquè no sigui deliciosa, que ho és, sinó perquè la foto deixa bastant que desitjar, començo de nou un procés d'aquisició d'hàbits.

I promise...



Per fer aquest espectacular arròs, es necessiten els següents ingredients:


Per l'arròs:
  • 200 gr d'arròs bomba
  • 1 ceba tendra gran
  • 1 cullerada de tomàquet fregit casolà
  • 3 carxofes
  • pebrot verd
  • 500 gr de fumet de peix (caps de gamba, espines de peix blanc, 1 ceba, 1 pastanaga, porro, un trosset d'api, llorer, pebre negre, julivert i pell de bacallà)
  • 200 gr de bacallà dessalat
  • oli d'oliva verge
  • chili picat
  • julivert
  • mel

Pel pesto de nous:
  • alfàbrega fresca
  • 1 grapat de nous
  • 1-2 alls (al gust)
  • sal i pebre
  • 150 ml d'oli d'oliva
  • 25 gr de parmesà ratllat
  • 25 gr de pecorino


En primer lloc s'ha de tallar la ceba a trossos ben petits i sofregir-los amb una mica d'oli fins que sigui ben daurada i fosca. Després s'ha d'afegir el pebrot verd a trossets.

Mentre, s'han de netejar les carxofes i quedar-nos només amb el cor, que s'ha de tallar a trossos i coure 5 minuts "a la blanca", que significa que s'han de bullir amb aigua, julivert i una cullerada de farina.

Una vegada cuites així, s'han d'escórrer i afegir al sofregit de ceba. I quan comencin a daurar-se, s'ha d'afegir una bona cullerada de tomàquet fregit casolà i un raig de mel, donar un parell de voltes, afegir el bacallà a trossets i reservar.

A part, s'ha de preparar un fumet blanc de peix fent bullir els ingredients que indico durant mitja horeta. Més no, que sinó queda un fumet amarg.

En funció de la quantitat d'arròs que poseu, haureu de calcular una o altre quantitat de fumet. Com que és un arròs sec, haureu de calcular 2 o 2,5 parts de fumet per cada part d'arròs.

I una vegada fet, ja es pot preparar. Primer s'ha d'anacarar els grans d'arròs amb el sofregit i després afegir el fumet. Recomano una paella gran perquè quedi una capa ben fina d'arròs.

I per rematar l'arròs, i variant el que normalment es fa que és l'allioli, proposo un pesto de nous per afegir pel damunt.

Per fer-lo, s'ha de triturar l'alfàbrega, els alls, les nous, els formatges i l'oli fins que quedi una salsa homogènia. Rectificar de sal i pebre.



I per acabar, una cançó que fa dies que tenia a la llista...


Avui l'Albert arriba a l'hora
em dóna el cava i el poso en fred.
I arriben l'Héctor i la Clara
porten la nena dormida en el cotxet.

I obro la porta a la Judit
"Avui véns sola, m'encanta el teu vestit!".
I va arribant tota la colla,
quan són a taula trec el sopar.

"Un menjar exquisit"; "Vull provar aquest vi"
"Qui vol cafè?"; "Hi ha Gintònics també".
I juguem al joc d'aquelles nits d'estiu,
"No parleu tant fort, que la nena dorm!".
I l'Héctor diu:

"Jo mai mai he desitjat fer un petó a la Judit".
I afegeix: 
"Jo mai mai he desitjat que deixés el seu marit".
Tothom em mira i ningú beu...

I aquell dard emmetzinat
se m'ha clavat al cor.
I ho reconec,
i faig un glop.

I veig que tots riuen de cop,
però la Judit aixeca el got, em mira i diu:
"Jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat".
"Jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat".

I jo em congelo i ella beu.

(Joan Dausà)






TEXTO O DESCRIPCION



diumenge, 30 d’octubre de 2016

Pebrots farcits de carn picada i arròs salvatge. Deliciosament sans.





"Quien se alza de puntillas
no se yergue firmemente.
Quien se apresura no llega lejos.
Quien intenta brillar
vela su propia luz.
Quien se define a sí mismo
no puede saber quién es.
Quien ejerce poder sobre otros
no tiene poder sobre sí.
Quien se aferra a su trabajo
no creará nada duradero.
Si quieres armonizar con Dios,
haz tu tarea y suéltala luego."

(Lao Tsé)


Com cada últim diumenge de mes, ens endinsem en una cuina i ens enduem una recepta. Aquest mes d'octubre, l'afortunada cuinera que s'exposa a quedar-se amb la cuina buida és la Sandra von Cake, del blog Apfelstrudelkuchen, una assalta blogs d'allò més activa. He de dir que els seus comentaris a les receptes que jo robo, sempre em fan somriure. Gràcies.

Aquesta gallega que viu a Alemanya és amant de la rebosteria i de les coses maques, i això es reflexa en el que fa i en el que diu. Completament d'acord amb ella en que a vegades costa creure que una cosa tant simple com preparar unes galetes o fer un pastís pugui fer tant feliç a una persona. Completament d'acord. Jo podria estar hores veient com unes magdalenes pugen al forn, com es formen uns macarons, com s'inflen unes lioneses o simplement, com bull l'aigua.

Però aquesta vegada, m'he endut una recepta salada de la seva cuina, que he adaptat una mica al què tenia per casa. Uns pebrots farcits d'arròs.

Bon appetit!



Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:
  • 250 gr de carn picada (mixta, de pollastre, de porc, de vedella...)
  • 125 gr d'arròs salvatge
  • 4 pebrots vermells petits
  • xili picat
  • alfàbrega fresca
  • formatge ratllat
  • 3 tomàquets
  • 1 ceba gran
  • salsa de soja
  • polsim de curry
  • 1 all
  • sucre
  • sal
  • pebre

En primer lloc s'ha de picar la ceba i l'all i sofregir. A part, s'han de ratllar els tomàquets i reservar i quan la ceba i l'all comencin a ser daurats, s'ha d'afegir, amb un polsim de sucre i salpebrar al gust. També d'ha d'afegir el xili picat al gust, la salsa de soja, un polsim de curry i l'alfàbrega picada i deixar fins que el sofregit redueixi.

Mentre, s'han de netejar bé els pebrots tallant la part de dalt com si es tractes d'un barret i treure'n les llavors.

S'han de posar en un recipient apte per microones, posar un parell de cullerades d'aigua al fons, tapar bé amb paper film al que li farem uns forats amb una forquilla i coure a màxima potència durant 7 minuts.

Mentre, s'ha de coure l'arròs però deixant bastant al dente (3/4 de la cocció), ja que s'acabarà de coure al forn.

Al sofregit s'ha d'afegir la carn picada i un cop feta, l'arròs i cuinar un parell de minuts fins que tots els ingredients estiguin ben integrats.

I ja es poden farcir els pebrots i posar formatge pel damunt i cap al forn a 180ºC durant uns 25-30 minuts vigilant que no es cremin.





I per acabar, una de les meves preferides...ZaZ.

Si jamais j'oublie

Rappelle-moi le jour et l'année,
Rappelle-moi le temps qu'il faisait
Et si j'ai oublié,
Tu peux me secouer.

Et s'il me prend l'envie d'm'en aller,
Enferme-moi et jette la clé;
Aux piqûres de rappel
Dis comment je m'apelle.

Si jamais j'oublie les nuits que j'ai passées,
Les guitares et les cris,
Rappelle-moi qui je suis,
Pourquoi je suis en vie.

Si jamais j'oublie les jambes à mon cou,
Si un jour je fuis,
Rappelle-moi qui je suis,
Ce que je m'étais promis.

Rappelle-moi mes rêves les plus fous,
Rappelle-moi ces larmes sur mes joues
Et si j'ai oublié
Combien j'aimas chanter...

Si jamais j'oublie les nuits que j'ai passées,
Les guitares et les cris,
Rappelle-moi qui je suis,
Pourquoi je suis en vie.

Si jamais j'oublie les jambes à mon cou,
Si un jour je fuis,
Rappelle-moi qui je suis,
Ce que je m'étais promis.

Rappelle-moi qui je suis.

Si jamais j'oublie les jambes à mon cou,
Si un jour je fuis,
Rappelle-moi qui je suis,
Ce que je m'étais promis.

Si jamais j'oublie les nuits que j'ai passées,
Les guitares et les cris,
Rappelle-moi qui je suis,
Pourquoi je suis en vie.

Rappelle-moi le jour et l'année...

(ZaZ)







TEXTO O DESCRIPCION



dilluns, 24 d’octubre de 2016

La terra. Hummus de remolatxa amb menta i "quicos".





"Cuando la sangre de tus venas retorne al mar,
y el polvo en tus huesos vuelva al suelo,
quizás recuerdes que esta tierra no te pertenece a tí,
sinó que tú perteneces a esta tierra."

(Proverbio indígena)




Si heu anat seguint el meu blog sabreu que, de tant en tant, m'agrada recomanar algun llibre o pel·lícula.

I avui, em ve de gust recomanar una pel·lícula que, si bé ja té uns anys, doncs és del 2007, no la vaig veure fins fa uns dies.

Ja avanço que no és fàcil i que, segurament, a molta gent no li ha agradat. A mi sí. Tot i que és d'aquelles pelis sobre les que m'agradaria obrir un debat.

Into the wild -així és el títol original, tot i que aquí se la coneix com "Hacia rutas salvajes"- està dirigida per Sean Penn i basada en el llibre de l'alpinista i escriptor Jon Krakauer que narra la història del jove Christopher McCandless, alies "Alexander Supertramp".

La pel·lícula és un viatge.

Un viatge per reflexionar. Un viatge que realitza el jove protagonista en busca d'ell mateix, de la felicitat, del significat de la seva vida. Fuig de la societat i s'endinsa en la natura.  

Un viatge dual. Molt bonic en certs aspectes i molt egoista en d'altres. En busca d'una llibertat que l'empresona.

Un viatge llarg i lent. Difícil. Inhòspit. Cru. Relatiu. 

En definitiva, una pel·lícula per no quedar-se indiferent. Per pensar. Per qüestionar. 

Una pel·lícula que val la pena només per la imatge, per les fotografies de paisatges infinits i per la banda sonora, preciosa, d'Eddie Vedder, conegut ser el cantant i un dels tres guitarristes del grup Pearl Jam.

Esteu preparats per viatjar?



I amb aquesta recomanació, una proposta. 

Una recepta que ideal per picar mentre mireu una peli i íntimament lligada amb la terra. Un hummus de remolatxa amanit amb menta i "quicos". Una delícia que vaig provar al restaurant La Gilda, c/ Girona 175.



Per fer aquesta saludable i deliciosa recepta, es necessiten els següents ingredients:


  • 400 gr de cigrons cuits
  • 200 gr de remolatxa cuita
  • suc de llima (opcional)
  • oli d'oliva verge extra
  • 1-2 cullerades de tahini 
  • ceba tendra
  • fulles de menta
  • "quicos"
  • 1 all
  • comí
  • pebre


La recepta és ben senzilla, i realment, poso les quantitats orientativament, però és d'aquelles receptes en que, al final, es tracta d'anar tastant i amanint.

Per això, es tracta de posar en un got de batedora els cigrons cuits (jo he fet servir els cigrons que vaig utilitzar per fer caldo), unes gotes de llima, un bon raig d'oli d'oliva, el tahini, la remolatxa, l'all, la ceba tendra, un polsim de comí i el pebre i triturar tot fins a obtenir una crema el més fina possible. 

Com he dit, aneu tastant i amanint. Igualment, aneu afegint la remolatxa fins que tingui el color o sabor que volgueu.

Aquest hummus ja és bo així, però si l'amaniu amb un bon raig d'oli, una mica de ceba picada, menta i uns "quicos" picats, us asseguro que és absolutament deliciós.



I per acabar, una de les moltes cançons de la increïble banda sonora de la pel·lícula "Into de Wild", de la que he parlat avui. Society.

Society

It's a mysery to me
we have a greed
with which we have agreed

And you think you have to
want more than you need
Until you have it all
you won't be free

Society
you're a crazy breed
I hope you're not lonely
without me

When you want more than you have
You think you need
and when you think more than you want
your thoughts begin to bleed

I think I need to find a bigger place
'Cause when you have
more than you think
you need more space

Society
Crazy indeed
Hope you're not lonely
without me

There's those thinking more less
Less is more
but if less is more,
How you keeping score?

Means for every point you make
your level drops
Kinda like you're starting from the top
And you can't do that

Society
you're a crazy breed
I hope you're not lonely
without me

Society
Crazy indeed
Hope you're not lonely
without me

Society
have mercy on me
hope you're not angry
if I disagree

Society
you're a crazy breed
I hope you're not lonely
without me

(Eddie Vedder)







  TEXTO O DESCRIPCION



diumenge, 25 de setembre de 2016

Moussaka de tonyina. I comencem nova temporada dels "Asaltablogs".





"La rosa tiene espinas,
pero ¿tiene pétalos el atún?"

(Roberto Fontanarrosa 
-humorista i escriptor argentí-)



I després d'unes merescudes vacances, tot torna a lloc. Mica en mica, tornem a habituar-nos al dia a dia i això, per a mi, inclou el repte que ens ocupa, ja des de fa temps, l'últim diumenge de mes. L'assalta blogs.

Aquesta vegada, l'afortunada és la Mabel, del blog "Mabel Kitchen". Com ella mateixa es descriu, la Mabel és una foodie que es menja la vida a mossegades, i que combina la cuina mediterrània amb totes aquelles bogeries que li passen pel cap, intentant fer una cuina equilibrada i provant tota classe d'ingredients de temporada.

De la seva cuina em podria haver endut mil receptes, però per falta de temps -si, tornar a la rutina no és tant fàcil-, he escollit una recepta adequada a la meva despensa i a la meva apretada agenda.

La versió d'un plat d'origen balcànic que es caracteritza per les capes de albergínies i carn sofregida -normalment xai-, amb tomàquet, així com per la salsa de formatge feta i ou (que no de beixamel).

Potser la versió més coneguda, però, és la grega, però realment hi ha moltes versions. Vui us deixo amb la de la Mabel, que està per llepar-se'n els dits.



Per fer aquesta recepta, per a quatre persones, es necessiten els següents ingredients:


  • 2 albergínies grans
  • 3 llaunes de tonyina grans
  • 300 cl de tomàquet triturat
  • 400 cl de crema de llet
  • 2 cebes
  • 3 alls
  • orenga
  • pebre negre
  • formatge ratllat 
  • oli i sal
  • sucre morè


En primer lloc, s'han de tallas les albergínies en rodanxes d'1cm, aproximadament, salar-les i deixar-les dins d'un escorredor fins que deixin anar tota la seva aigua; així, a més, perdran el punt picant que tenen.

Una vegada hagin reposat, s'han d'assecar bé amb l'ajuda d'un paper de cuina i anar fregint amb abundant oli. A mida que vagin estan fregides, s'han d'anar col·locant al damunt d'un paper assecant per retirar l'excés d'oli.

A part, s'ha de sofregir bé la ceba picada i els alls fins que sigui melosa i daurada i, quan ho estigui, s'ha d'afegir el tomàquet, la sal i les espècies, el sucre i deixar que redueixi per, finalment, afegir la tonyina.

En una safata apte pel forn, s'ha d'anar posant les albergínies fins que cobreixin tot el fons del motlle i al damunt el sofregit.

En un bol, s'ha de batre bé la nata amb pebre negre i sal i després cobrir el sofregit amb aquesta barreja. Una mica de parmesà pel damunt i al forn a 180ºC durant 30-40 minuts.

Es pot fer servir beixamel enlloc de crema de llet si voleu que la cobertura del sofregit sigui més consistent.

Una recomanació. Deixeu reposar la moussaka durant 15 minuts abans de servir.



I per acabar, una cançó suau com la remor del mar. "Je vole", de la banda sonora de la pel·lícula La famille Bélier.

Je vole

Mes chers parents, je pars
Je vous aime mais je pars
Vous n'aurez plus d'enfant
Ce soir
Je n'm'enfuis pas, je vole
Comprenez bien, je vole
Sans fumée, sans alcool
Je vole, je vole

Elle m'observait hier
Soucieuse troublée, ma mère
Comme si elle sentait, en fait elle se doutait
Entendait

J'ai dit que j'étais bien, tout à fait l'air serien
Elle a fait comme de rien, et mon père dèmuni
A souri.
Ne pas se retourner, s'éloigner un peu plus
Il y a la gare, un autre gare et enfim, l'atlantique
Mes chers parents, je pars
Je vous aime mais je pars
Vous n'aurez plus d'enfant
Ce soir

Je n'm'enfuis pas, je vole
Comprenez bien, je vole
Sans fumée, sans alcool
Je vole, je vole
J'me demande sur ma route
Si mes parents se doutent
Que mes larmes ont coulé
Mes promesses et l'envie
D'avancer

Seulement croire en ma vie
Tout ce qui m'est promis
Pourquoi, où et comment
Dans ce train que s'éloigne
Chaque instant

C'est bizarre, cette cage
Qui me bloque la poitrine
Je ne peux plus respirer
Ça m'empêche de chanter
Mes chers parents, je pars
Je vous aime mais je pars
Vous n'aurez plus d'enfant
Ce soir

Je n'm'enfuis pas, je vole
Comprenez bien, je vole
Sans fumée, sans alcool
Je vole, je vole

La la la la la la
La la la la
La la
Je vole

(Louane)







  TEXTO O DESCRIPCION



divendres, 16 de setembre de 2016

ต้มยำกุ้งน้ำข้น [Tom Yam Kung amb llet de coco]. Una de les meves debilitats.





"Sanuk, Sabai, Saduak"

[Sé feliz, permanece sereno 
y conténtate con eso que la vida te ha dado]

(Dita popular tailandesa) 



Si seguiu el meu blog, sabreu que m'encanta el menjar oriental, i el que porto avui és un dels meus preferits de la cuina tailandesa: el Tom Yam Kung o Tom Yum Goong (ต้มยำกุ้ง), que ve a ser una sopa amb llagostins una mica picant i força aromatitzada, amb punts cítrics excel·lents, que si porta llet de coco, com la meva es diu Tom Yam Kung Nam Kon (ต้มยำกุ้งน้ำข้น). Una verdadera delícia.

I és que ingredients com el lemongrass, el galangal o les fulles de llima kaffir, juntament amb el coriandre i la llima fan que una sola cullerada d'aquesta sopa sigui una explosió de sabors (si algú veia els dibuixos del Petit Xef sabrà amb quin to aquestes paraules ressonen dins del meu cap).

I no patiu que el grau de picant es variable, i el podeu ajustar segons us agradi més o menys, només una petita advertència i és que si no trobeu el galangal, que es pot trobar sense gaire problemes a les botigues orientals o bé deshidratat o fresc, no intenteu substituir-lo pel gingebre, ja que tot i que s'hi assembla molt, de sabor no té res a veure, així que millor no posar-ne i llestos.

Ah! la recepta l'he tret de la fantàstica web "El delicioso sabor de Asia. Kwan Homsai".



Per fer aquesta recepta, per a dues persones, es necessiten els següents ingredients:


  • 400 ml de caldo de pollastre
  • 200 ml de llet de coco
  • 150 gr de llagostins o gambes pelades
  • 120 gr de bolets
  • suc d'una llima
  • 1 cullerada de pasta de chili
  • 1-2 cullerades de salsa de peix
  • 1/2 cullerada de sucre
  • 3 alls
  • 3 chilis
  • 1 tall de lemongrass
  • 4 làmines de galangal
  • 3 o 4 fulles de llima kaffir
  • coriandre


En primer lloc s'ha de preparar les verdures i, per això, s'ha d'aixafar els alls amb l'ajuda d'un ganivet i els chilis -com més s'aixafin, més picarà-, després s'ha de trencar una mica la branca de lemongrass perquè desprengui bé el seu aroma i tallar-lo en trossos d'uns dos centímetres, unes quatre làmines de galangal, el coriandre picat i els bolets a trossos.

En una olla, s'ha de posar el brou de pollastre i dur a ebullició.

Mentre, en un bol s'ha de preparar una barreja que afegirem a la sopa amb 50 ml de llet de coco, una cullerada de pasta de chili amb el seu oli, el suc d'una llima, 1 cullerada de salsa de peix i a barrejar bé. Reservem.

Quan el brou bulli, s'ha d'afegir 150 ml de llet de coco i després el lemongrass, el galangal, els alls, els chilis i les fulles de llima sense el nervi central.

Quan torni a bullir de nou, s'ha d'afegir els bolets, remenar una mica i deixar cuinar un parell de minuts, llavors ja es poden afegir les gambes, una mica de sucre i deixar fins que aquests siguin cuits. I ja es pot retirar del foc.

Finalment, s'ha d'afegir la barreja de chili, llima, salsa de peix i llet de coco, que és la que farà que la sopa tingui el seu color característic i el seu deliciós sabor i just abans de servir, una mica de coriandre picat.

Bon profit.



I avui, per acompanyar aquesta deliciosa i aromàtica sopa, una cançó de Mishima.


Tot torna a començar

Quan d'un cel blau del nord somriguin
núvols blancs i bufi el vent,
i els teus pulmons s'inflin com veles,
i el sol t'escupi raigs al front.

Quan els pit-rojos i les caderneres,
els gaigs, les garces i els mussols
refilin a l'uníson una melodia
que tens al cor, potser comencis a sospitar.

(I tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe)

Quan recuperis tots els fragments
d'aquest naufragi que és la memòria,
d'aquests parracs ja no en direm corbates,
d'aquesta espelma ja no en direm llum.

Quan de la fosca nit salvatge
l'udol dels llops, convocant la lluna,
recorri en calfreds els petits cossos
dels vostres fills, és que tot torna a començar.

O potser tu mai has tingut un amic imaginari.
O potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda.
O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut.

(Mishima)






TEXTO O DESCRIPCION