Poques persones pensen, quan hi ha convidats, en les humils i agraïdes patates; un día van ser menjar de reis, i sens dubte, haurien de seguir éssent considerades com a tals.
Aquestes patates són es-pec-ta-cu-lars, tant de sabor, com d'aspecte. El primer dia que les vaig veure les vaig trobar precioses. Pensava que la història del seu origen, estaria a l'alçada del seu aspecte, però no, no és gens especial.
El seu orígen és suec i porten el nom d'un dels restaurants més prestigiosos de Suècia, el Hasselbacken, que es troba a Djurgarden, una illa i un parc situat a l'est de la ciutat d'Estocolm. Al principi era un petit restaurant amb només cinc taules i vint cadires i es deia Hazel Hill, però l'increíble entorn de la illa aviat la va convertir en un lloc d'estigüeig molt apreciat i al 1816 es va construir un maco edifici per a rebre a la distingida clientela del moment. Al 1953 el restaurant va passar a mans d'un reconegut cuiner, Jacob William Davidson, que va obrir el restaurant Hasselbacken, que ràpidament va obtenir gran renom.
Al 1872 el restaurant va patir un violent incendi i l'edifici principal va quedar completament destruit. Dos anys més tard, es va construir un nou edifici amb habitacions i spa, que es va convertir, de la nit al dia, en la principal atracció de la illa.
Entre el 1947 i el 1969 es va crear, allà, la primera escola-restaurant del país, on es van formar grans cuiners de renom mundial. Aquí van néixer les patates Hasselback, una idea dels alumnes per donar prestigi a la més humil de les guarnicions, les patates al forn. I punt. Sense cap emoció.
De les patates, però, sí que es podria estar hores parlant, hi ha centenars de tipus. Una de les més apreciades és la Red Pontiac, una patata de pell vermella, de formes rodones, i de carn blanca i granulosa, d'un aspecte realment bonic pel contrast de colors. Perquè parlo de la Red Pontiac?
L'altre dia vaig a anar al Teatre Poliorama, el que està a dalt de tot de Les Rambles, a veure una obra de teatre que es deia així; Red Pontiac, alterna drama i comèdia, i us la recomano de debò -està fins el dia 17 de març-. És una obra plena d'humor "negre", d'una ironia corrosiva, escrita per Pere Riera i interpretada per Míriam Iscla i Cristina Cervià, que estàn fantàstiques! Aneu-hi! De debò!
Potser és significatiu que les patates criin grills, i puguin estar grillades. Una pista...
Com depèn de la gana i del nombre de gent que en menjarà, és una recepta sense mides exactes, i molt versàtil, admèt múltiples variacions.
Així doncs, necessitem:
Així doncs, necessitem:
- Mantega
- Patates (la varietat Monalisa, que són les més comúns i les que jo he utilitzat van molt bé per fer al forn)
- Alls
- Espècies (farigola, romaní, orenga, pebre negre recent mòlt, alfàbrega i sàlvia)
- Formatge (un formatge cremós però que no es desfaci del tot, jo he fet servir el de raclette)
- Crema de llet
- Oli
- Sal
- Es pot posar pernil en dolç, salat, bacó, etc...
És una recepta fàcil, però que requereix de paciència ("ilalaartoq" pels inuit -comentari dedicat-). S'han de tallar les patates a làmines molt, molt fines, el més fines possible, però el tall no ha d'arribar fins abaix perquè sinó, al coure-les al forn, es desmoronarien.
Hi ha diverses tècniques; es pot posar la patata al damunt d'una cullera perque aquesta en faci de tope al anar tallant, es pot atravessar la patata amb una broqueta de fusta per fer de límit del tall o es pot col·locar a cada costat de la patata un palillo xinès o japonès, com si aquesta estigués entre dos riels, que és com ho faig jo, i anar tallant fins topar amb ells.
El meu consell és que aneu posant les patates que aneu tallant en un recipient amb aigua freda i amb compte, obriu una mica les làmines perque es remullin bé i així la patata vagi deixant anar el midó.
En una tassa es posa l'oli i les espècies que es vulguin tirar, l'all ben picadet i la sal i remenem bé, deixant que l'oli maceri una estona per impregnar-se de tots els aromes. Es treuen les patates de l'aigua, es sequen bé, i amb molt de compte es van obrint una mica les làmines i es van pintant bé amb la barreja d'oli i espècies i sal.
Llavors, ve la part més laboriosa, així que abans, el millor és prescalfar el forn a 220º.
Mica en mica anem farcint les patates col·locant, entre làmina i làmina, un trosset de formatge, un trosset de mantega i si es vol, jo no ho he fet, un trosset de bacó o pernil.
Un cop tinguem pintada amb oli una safata pel forn, posem les patates, les pintem per fora amb l'oli macerat, les reguem amb un rajolí de crema de llet, i col·loquem al damunt uns altres petits trossos de mantega.
Primer les posem al forn a 220º, uns 25 minuts, cobertes amb paper d'alumini; passat aquest temps, retirem el paper i baixem el forn a 200º, deixant-les coure una mitja horeta més. Durant la cocció anirà deixant un suquet amb el que hem d'anar regant les patates, com més sovint millor.
Sé que la recepta ja està i que m'he passat; sé que és una entrada molt extensa, però ja que no he pogut parlar molt sobre la patata, perque no acabaria mai -i sóc així de freak-, us deixo algunes curiositats sobre ella:
- A Prússia, Federic el Gran va forçar la introducció de la patata a la dieta dels seus súbdits, que tenien por de que fós un aliment verinós, i va amenaçar-los de tallar el nas i les orelles a tot el que es negués a menjar-la.
- A França, el botànic Antonie Auguste Parmentier, que s'havia aficionat a menjar patates quan va ser presoner de guerra dels prussians, va popularitzar el tubercle, durant el segle XVIII, organitzant festes per l'alta societat, on només es servien plats elaborats amb patates.
- A les cultures andines, el temps es mesurava pel temps necessari per cuinar patates.
- A l'octubre de 1995, la patata va ser el primer vegetal que es va cultivar a l'espai. La NASA pretenia utilitzar les patates espacials per alimentar als astronautes que participaven en misions llargues i, inclús a futures colònies espacials.
- L'entranyable Mr. Potato va ser la primera joguina que es va anunciar a la televisió americana.
- Les patates han estat utilitzades com a moneda a Alaska, durant la Febre de l'Or, i a l'illa de Tristán de Cunha, al sud de l'Atlàntic.
- Els enzimes de la patata seveixen per treure taques. Només es necessita frotar amb força una patata sobre les taques seques, abans de tirar la roba a rentar.
Final de la història.
Hola, la recepta em sembla boníssima i vull fer-la, però abans una pregunta: s'han de pelar les patates?
ResponEliminamercè
Bon dia Mercè! No, jo no les pelo, però tampoc hi hauria problema si les pelessis! Merci per comentari, m'alegro que t'agradi! Ja em diras que tal! Una abraçada
Elimina