"Uno no
puede cambiar unos tacos
por unas enchiladas
así como
así"
(Laura Esquivel, Como agua para
chocolate)
Fa uns anys, anava sovint a menjar a un mexicà que està a
prop de casa. Ara fa temps que no hi vaig, però és un tipus de menjar que
m’encanta.
En un post anterior, vaig fer “tortitas” i la veritat és
que queden delicioses, però la majoria de vegades, les compro fetes, sobretot
ara a l’estiu, que ve de gust fer coses i no perdre massa temps en preparar altres que, comprades, no estan gens malament.
A casa, acostumo a tenir un paquet de “tortitas” que
compro fetes, perquè més d’una vegada van de perles per improvisar el sopar.
Com l’altre dia.
Tenia “tortitas”, pollastre i, la veritat, és que també
disposava de la resta d’aliments indispensables per fer les típiques fajitas
que tant m’agraden, però em va venir al cap un sopar, al restaurant que us
deia, on el meu amic Arnau, va demanar enchilada suiza (també coneguda, com a
enchilada verde).
No recordo exactament qui érem en aquell
sopar –crec que amics del Port de la Selva-, només m’ha vingut al cap que
estàvem sopant tots en una espècie d'escenari dins del restaurant, que l’Arnau va demanar enchilada verde i que era la primera
vegada que la provava, i em va encantar.
Així que canvi de rumb. Volia enchilada.
No sabia ni com es feia la recepta, ni tenia intenció de
buscar-la, només recordava que el pollastre era com bullit i el sabor de les espècies que duia, molt
vagament.
L’altre dia vaig anar a un gran supermercat que hi ha a
Perpinyà, on trobes molts productes que aquí no trobem, i una de les coses que
vaig agafar, va ser uns cubs de caldo, sabor thaï.
Sé que las enchiladas
són un plat mexicà, però llegint les espècies que portava vaig pensar que
serviria, per provar.
Hi ha, aproximadament, unes tres-centes varietats d’enchiladas, a tot Mèxic; cada regió té
les seves típiques.
La Real Academia Española, defineix la paraula enchilada, tal i com s’utilitza a Mèxic,
com una “tortita” de blat de moro, enrotllada, farcida de carn i coberta amb
una salsa de tomàquet i chili.
Tot i que l’elaboració de les “tortitas” es remunta a l’època
dels Mayes i les enchiladas tenen,
indubtablement, el seu origen, a Mèxic, hi ha varies llegendes urbanes sobre l’origen
de les enchiladas suizas.
Una, explica que el nom, el va posar Walter Sanborn quan,
al arribar a Mèxic, va provar aquest plat amb formatge gratinat i crema pel
damunt i li va recordar a la neu dels Alps suïsos.
Una altra, explica, de la mà de Rodrigo Llanes -xef i soci propietari d'un restaurant anomenat Jolgorio- que la història de les enchiladas suizas comença a mitjans del
segle XIX, quan el seu rebesavi, que va ser majordom de la
casa imperial dels Habsburg i que s’encarregava de l’alimentació de Maximilià, fent-li plats i receptes europees, a la caiguda de l’imperi, es va veure obligat, junt amb la seva família, a tornar a Coahuila –el seu lloc d’origen a un estat del nord-est
de Mèxic-, i a l’equipatge es va dur alguna cosa de molt valor: una recopilació
de totes les receptes de la casa imperial. Però la revolució va esclatar fort
al nord del país i el rebesavi de Rodrigo es va veure obligat a emigrar, aquesta
vegada en sentit contrari i van arribar a Ciutat de Mèxic, que llavors, si es
mirava amb bons ulls, tenia barris semblants a París, com La Condesa o Roma. Així
que, receptes en mà, i per necessitats econòmiques, van decidir obrir un
restaurant: “Café Imperio”, on utilitzaven gran part de les receptes
recopilades pel seu pare, originaries de la casa Habsburg. Van barrejar el
mexicà, amb l’europeu. Poc anys després, el restaurant va desaparèixer, però la
enchilada gratinada va agradar tant
que molts dels clients habituals van seguir demanant la recepta al Jockey Club.
Tot i que la recepta original fa servir tomàquets verds, jo ho vaig fer amb pebrot i, per dues
persones, els ingredients que vaig fer servir, són:
- 1 pit de pollastre gran
- 2 cebes tendres
- 2 pebrots verds
- Mantega
- Crema de llet
- Sal i pebre
- Cub de brou thaï (si no en teniu, brou de pollastre i coriandre, pebre negre, gingebre i chili)
- Formatge ratllat gouda
- Tortitas
És un plat molt fàcil i ràpid
de preparar.
En primer lloc, s’ha de picar
bé la ceba i el pebrot verd i posar a sofregir-los en una paella, amb mantega.
S’ha de fer a foc fort perquè no interessa que quedi molt cuit, sinó una mica
cuit però al dente.
Mentre, en un cassó, jo vaig
posar el cub de caldo versió Thaï, que vaig comprar a França i que volia provar
per coure el pollastre; s’ha de bullir perquè la recepta porta el pollastre
desfilat, per tant, si no teniu cubs de caldo d’aquests, el podeu bullir en
caldo de pollastre i afegir espècies com coriandre, pebre negre, gingebre i
chili.
Una vegada el pollastre sigui
cuit, s’ha de desfilar, bé amb les mans o bé amb una picadora.
Després, s’ha d’afegir el
pollastre desfilat al sofregit que estàvem fent abans i afegir una mica de
crema de llet, un rajolí, a ull, perquè quedi cremós sense que sigui massa
líquid.
Abans de servir el plat, s’ha
de gratinar. Sempre que he menjat aquest plat, l’he vist servit en cassoleta de
fang, així que abans de gratinar el pollastre, s’ha de passar a una cassoleta,
posar abundant formatge ratllat pel damunt –jo vaig posar Gouda- i gratinar
fins que sigui dauradet.
S’escalfen les tortitas
embolicades en paper de plata, aprofitant que gratinem el pollastre, i servim
tot junt.
Una de les coses que m’agraden
del menjar mexicà, és que el plat sigui al mig i que cadascú es prepari les
seves tortitas.
Ja veureu que al coure el pollastre amb el caldo i les espècies, agafa un sabor deliciós i molt aromàtic. La veritat és que va quedar, tal qual recordava.
Avui, acabo amb una cançó especial, dedicada al Sinatra, un ocellet que ahir va volar perquè el recordéssim lliure i feliç. En honor al seu nom, una cançó de Frank Sinatra.
My way
And now, the end is near
And so I face the final curtain
My friend, I’ll say it clear
I’ll state my case of which I’m certain
I’ve lived a life that’s full
I traveled each and ev’ry highway
And more, much more than this,
I did it my way…
Regrets, I’ve had a few
But then again, too few to mention
I did what I had to do
I saw it through without exemption,
I planned each charted course,
Each careful step along the byway
And more, much more than this,
I did it my way…
Yes, there were times,
I’m sure you knew,
When I bit off
More than I could chew
But through it all,
When there was doubt
I ate it up and spit it out
I faced it all and I stood tall
And did it my way…
I’ve loved, I laughed and cried
I had my fill, my share of losing
And now, as tears subside,
I find it all so amusing
To think I did all that
And may I say, not in a shy way,
“Oh, no, Oh no not me,
I did it my way”.
For what is a man, what has he got?
If not himself, then he has naught.
To say the things he truly feels
And not the words of one who kneels
The record shows I took the blows
And did it my way…
Yes, it was my way…
And so I face the final curtain
My friend, I’ll say it clear
I’ll state my case of which I’m certain
I’ve lived a life that’s full
I traveled each and ev’ry highway
And more, much more than this,
I did it my way…
Regrets, I’ve had a few
But then again, too few to mention
I did what I had to do
I saw it through without exemption,
I planned each charted course,
Each careful step along the byway
And more, much more than this,
I did it my way…
Yes, there were times,
I’m sure you knew,
When I bit off
More than I could chew
But through it all,
When there was doubt
I ate it up and spit it out
I faced it all and I stood tall
And did it my way…
I’ve loved, I laughed and cried
I had my fill, my share of losing
And now, as tears subside,
I find it all so amusing
To think I did all that
And may I say, not in a shy way,
“Oh, no, Oh no not me,
I did it my way”.
For what is a man, what has he got?
If not himself, then he has naught.
To say the things he truly feels
And not the words of one who kneels
The record shows I took the blows
And did it my way…
Yes, it was my way…
(Frank Sinatra)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies pel teu comentari! Em fa molta il·lusió la teva visita!