dimecres, 30 de juliol del 2014

Grissini. No en podràs parar de menjar.





"Que haya trabajo, pan, agua y sal para todos."

(Nelson Mandela)




Una altre vegada s'apropa final de mes i amb ell el Repte de Bake the World i la seva nova proposta, aquesta vegada: Grissini.

Si, si, aquells palets llargs i prims que sovint et porten a les pizzeries per entretenir la gana mentre esperes el plat, i que no es pot parar de menjar, de manera, gairebé, compulsiva.



Doncs aquests palets, al menys, un dels més famosos, sembla ser que té el seu orígen a Turín. 

Diuen que, aproximadament, cap al 1679, un forner de la cort, de nom Antonio Brunero, va inventar aquestes porcions allargades de pa, sota les indicacions del metge Theobald Peccio, per nodrir al futur rei, que llavors encara era un infant, el petit Duc de Saboya de Turín, Vittorio Amedeo II, que segons sembla tenia una salut molt delicada i no podia digerir la molla del pa.

Aquell metge, diuen que havia patit la mateixa malaltia del futur rei i per això, va demanar al forner que elaborés un pa lleuger, sense molla i crocant. Com la cocció era prolongada i a baixa temperatura, també es reduïa l'aigua del midó i encara el feia més digerible.

El nom, diuen que prové d'un antic pa allargat, típic del Piamonte, que es feia amb blat, sègol i civada, anomenat ghersa, que es consumia pels volts de l'any 1.300. Com a conseqüència d'una important inflació, cap a l'any 1.500, els forners es van veure obligats a reduir la mida del pa i al final inclús se li va canviar el nom, pel de gherssin. Per això, quan el metge va explicar al forner de la cort com volia que fes el pa, va demanar-li una espècie de gherssin.

Al final, sembla que el príncep Vittorio va recuperar la salut i la fama d'aquest pa va córrer com la pólvora arreu del món, no només per ser més digerible, sinó també perquè es mantenia fresc i en bon estat durant vàries setmanes.



Per cert, tota aquesta valuosa informació, l'he tret del Foro del Pan; si us agrada fer pa i no el coneixeu, us recomano ferventment que el visiteu, és una meravella. El seu creador és l'Ibán Yarza, amb això està tot dit.



Per fer aquests pals de pa, tant addictius -aproximadament uns 20-25-, es necessiten els següents ingredients:

  • 312 gr de farina
  • 199 gr d'aigua a temperatura ambient
  • 3,5 gr de llevat de forner en pols
  • 5 gr de sal
  • 14 gr d'oli d'oliva verge
  • orenga
  • farigola


Primer de tot s'han de pastar bé tots els ingredients, fins a obtenir una massa fina i elàstica.




Llavors, s'ha de fer una bola i posar en un bol untat amb oli perquè fermenti, durant un parell d'hores, aproximadament.




Quan quedi una mitja hora de fermentació, s'ha de prescalfar el forn a 180ºC.

A part, s'ha de preparar una safata de forn amb paper vegetal.

Quan la massa ja hagi fermentat del tot, s'ha de dividir en 2 parts iguals i estendre la massa sobre la taula enfarinada, amb un corró, en forma de rectangle, d'aproximadament 30 x 20 cm.




Llavors s'ha de tallar la massa en 16 tires d'igual amplada; amb un tallador de pizza va molt bé.




I una vegada les tires siguin tallades, s'han d'anar doblegant sobre elles mateixes, rodant sobre la taula, fins una llargada una miqueta superior a la llargada de la safata, per tenir en compte la seva recuperació elàstica.




I ja es poden anar col·locant al damunt de la safata, amb espai uniforme entre el palets, i, abans de posar al forn, s'han d'anar pintant amb oli d'oliva.




Han d'estar al forn, aproximadament, uns 25-30 minuts o fins que siguin daurats.

És important deixar-los refredar al damunt d'una reixa.




Són uns palets molt cruixents i gustosos, que no podreu deixar de menjar.





Aquests grissini són bons per menjar a qualsevol lloc, per això acabo el post amb Dorian.



A cualquier otra parte

Ver,
que ya no piensas en mi
que ya no crees en la gente
que tomas pastillas rosas
y te has vuelto nihilista
y sueñas con no soñar
entraría en tu luz
con una canción sencilla
tres notas y una bandera 
tan blanca como el corazón
que late en tu cuerpo de niña.

Estaría tan lejos de ti,
que ya no recuerdo el momento
en que te dije por última vez
que el cielo se está abriendo
y se abre bajo tus pies
y quiero que vengas conmigo
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte

Ver, 
que no sabes decir que no
que vivo en pisos oscuros
y tengo dos mil razones
para olvidarme de todo
y no pensar más que en tu voz
entraría en tu luz
con una canción sencilla
tres notas y una bandera
tan blanca como el corazón
que late en tu cuerpo de niña.

Estaría tan lejos de ti,
que ya no recuerdo el momento
en que te dije por última vez
que el cielo se está abriendo
y se abre bajo tus pies
y quiero que vengas conmigo
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte

A cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte
a cualquier otra parte






TEXTO O DESCRIPCION



dissabte, 26 de juliol del 2014

Excels. Cilindre de patata amb jarret de vedella i trufa.






"El glotón es el sujeto menos estimable de la gastronomía,
porque ignora su principio elemental:
¡El arte sublime de masticar!"

(Honoré de Balzac)




Com ja sabeu, sóc #moltfandeBavette. No hi ha recepta que publiqui que no em miri de dalt a baix, i, la veritat, és que les que he provat, no m'han decepcionat gens. Al contrari, recepta que faig, recepta que em fa admirar-lo més encara.

No fa gaire que vaig publicar els meravellosos Seitons en llit de pebre vermell i parmesà, recepta de l'Ettore, que estaven en el mateix menú, com a entrant, de la recepta d'avui. Una recepta al·lucinant amb tres ingredients clau: la garreta de vedella, la patata i la trufa. De les patates, crec que ja no em queda per afegir gaire cosa, n'he parlat al blog extensament.



Del jarret, que jo no coneixia perquè no n'havia cuinat mai, només dir que està situat a la part interna de les extremitats posteriors de la vedella, just a sota la tapa plana i el crostó. També se'l coneix com a culata de contra i és força magre, sense arribar a la concentració de gelatina del conill de la cuixa (la continuació anatòmica), té una quantitat que fa que sigui una carn ideal per plats de cocció lenta, com aquests, ja que és melós, si està ben cuit, i es desfà a la boca.

Com explica l'Ettore, els celtes anomenaven "jarre" a la arpa de qualsevol animal, i d'aquí va derivar al francès "jarret", que en català es manté.



I de la trufa si que m'agradaria parlar-ne una mica, perquè investigant, investigant, he trobat que és un aliment molt interessant.

Sembla ser que els egipcis ja la coneixien i les apreciaven. Segons la literatura, les menjaven arrebossades amb algun tipus de greix i cuites en papillot.

En canvi, els grecs i els romans, que també les apreciaven, ho feien més per les virtuts afrodisíaques que deien que tenien, que gastronòmicament.

En canvi, diuen que a l'Edat Mitjana les veien com una manifestació del dimoni pel seu color negre i aspecte deforme, afegint que només es trobaven a boscos frondosos -de bruixes i bruixots- i pel fet de ser afrodisíaques. Per això, durant aquella època van caure en desús; en els llibres de cuina de l'època no es troben receptes amb la trufa com a ingredient.

Tot i això, les trufes tornen a ressorgir durant el Renaixement, durant un breu període de temps en que inexplicablement es valoren, però tornen a caure en l'oblit, fins a principis del segle XVIII, on comencen a buscar-se i localitzar-se amb l'ajuda de porcs i gossos. Llavors van passar a ser aliments de luxe i només els poderosos i rics senyors podien permetre's el seu consum.

Avui en dia, continuen sent de luxe, encara que en trobem en conserva, una mica més econòmiques. Evidentment, no tenen res a veure amb les fresques, però el sabor també resulta deliciós.

No és per casualitat que Brillat-Savarin, en el seu llibre Fisiología del gusto o meditaciones de la gastronomía trascendental, l'anomena el "diamant negre de la cuina".

A la trufa sempre l'ha acompanyat una mena de misteri i ocultisme per moltes circumstàncies: l'escassetat de producció que requereix "estranyes" tècniques de recollida; la escassa informació que els recol·lectors de trufes transmeten; i el seu mercat, poc transparent i amb altes cotitzacions.

La trufa negra pot arribar a valdre grans quantitats de diners, i encara més, la blanca.



I el toc final, les herbetes de La Bordeta.





Per a quatre persones es necessiten els següents ingredients:


  • 8 patates mitjanes
  • 1 garreta de vedella
  • 2-3 cebes
  • 50 gr de llard
  • oli d'oliva verge
  • 2 pastanagues
  • 2 tomàquets madurs
  • 2 gots de vi negre
  • claus d'olor
  • sal i pebre
  • 1 litre de caldo de carn
  • llorer, romaní i farigola
  • 1 trufa (en conserva, però de bona qualitat)


En primer lloc, s'ha de marcar la garreta de vedella, amb una mica d'oli i llard, per tots costats, a foc fort, fins que sigui daurat. Així segellem la carn i després queda més melosa.




A la mateixa cassola s'ha de sofregir la ceba i la pastanaga i, quan siguin rosses, s'ha d'afegir el tomàquet a daus i deixar coure fins que acabin de sofregir tots els ingredients, que s'han de salpebrar a mida que els anem afegint, un a un.




A l'últim moment s'ha d'afegir el vi i deixar que aquest redueixi fins a la meitat, aproximadament.

Una vegada el vi ha reduït, s'ha d'afegir el caldo de carn i quan comenci a bullir, salpebrar la garreta de vedella, clavar-li els claus d'olor i afegir a la cassola, juntament amb les herbes aromàtiques.




Llavors s'ha de tapar i deixar coure al forn -que ha d'estar prescalfat a 160ºC-, durant dues hores.

Una vegada ha passat l'estona de cocció, s'ha de treure la garreta i reservar i la salsa, s'ha de deixar a la cassola i tornar al foc perquè redueixi a la meitat. És important, mentre redueix, que es vagin traient les impureses que es van formant amb l'ajuda d'una escumadora.




Quan la garreta sigui tèbia, s'ha de netejar i treure el greix i l'os i, amb compte, s'ha d'anar esqueixant a trossets petits, amb les mans, i afegir a la salsa, una vegada s'han tret les herbes aromàtiques, però deixant les verdures i afegint la trufa picada.




I reservem.

Per fer els cilindres de patata, s'han de seleccionar les patates de la mida que vulguem -jo prefereixo fer un parell o tres de cilindres per persona, enlloc d'un de gran-, això si, totes de la mateixa mida i s'han de tallar buidant el centre. Jo he fet servir talladors de galeta i la veritat és que costa bastant. He buidat amb una parisina.




Després, amb la mateixa parisina que hem fet servir per buidar el cilindre de patata, s'ha de fer un parell de forats. És decoratiu, però penso que queda d'allò més bé.

Amb oli de gira-sol i en un cassó, s'han de fregir, amb compte, els cilindres de patata.




Llavors, una vegada fregits, escalfem la garreta de vedella que tenim sofregida amb la salsa i ja es poden omplir els cilindres.

I a decorar.





Punt, final, i Ping Pong.



M'agrada el Ping Pong

A ningú li agrada que el truquin a casa
a les cinc del matí.
Em molesta molt que m'arribis tard
amb el fred que fot, una hora aquí dret.
Però que no te n'adones
que això és un suplici?
No podem seguir així.
Però que no te n'adones
que l'amor entre els dos està tan malferit?

Perquè m'atabales
donant tot el dia la teva opinió?
Cal que et repeteixis dient-me
el que penses de tots els meus actes?
A veure si entens que ja sóc prou grandet
per caminar solet per aquests mons de déu,
que tu ja ets prou grandeta
per parar de fer el tonto
i deixar fer als demés.

Més val  que ho deixem, que la vida són dos dies,
que m'agrada el ping pong,
mentre escolto Pink Floyd a la llum del matí.

Ja portem dos mesos des que vas marxar
i no sé res de tu.
Com a mínim podries agafar-me el telèfon,
que començo a inquietar-me,
tinc ganes de sentir-te.
Només et demano que parlem un moment
per sentir-nos la veu,
que segur que també tu estaràs impacient
per saber sobre mi.

Estic poc a casa perquè està molt trista i li falta color.
Que el meu llit se'm fa gran,
que les nits se'n fan llargues,
que no dormo mai bé,
el capçal que em grinyola.
Em rebolco amb neguit,
la teva nevera feia molt menys soroll,
i quan esmorzo poso el 3/24
per no sentir-me sol.

Més val que tornem, que jo sé que m'estimes,
i que encara no he rentat el teu mocador groc
per sentir olor de tu.
Que jo encara no he rentat el teu mocador groc
per sentir olor de tu.

(Andreu Rifé)






TEXTO O DESCRIPCION



dijous, 24 de juliol del 2014

Makis i uramakis de salmó i shitakes. Sushi per tothom.





"Con la primera copa el hombre bebe vino;
con la segunda, el vino bebe vino,
y con la tercera, el vino bebe al hombre."

(Proverbi japonés)




M'encanta el menjar japonès. L'adoro. Curiosament, però, al blog hi ha poques receptes japoneses, i de sushi, cap. 

La veritat és que se m'havien acabat els ingredients bàsics per fer sushi i no va ser fins que vaig tornar al supermercat asiàtic que a fa poques entrades del blog us vaig comentar, que no vaig tornar a abastir-me de tot allò estrictament indispensable per elaborar aquesta joia de la gastronomia.

I fer sushi és divertit. Molt divertit. Tinc pendent fer un taller a casa, amb el Joan, un amic que sempre que ens veiem, intentem organitzar-lo, però a dia d'avui, encara no ho hem aconseguit.

Joan, aquesta recepta és perquè vinguis amb els deures fets de com s'ha de preparar l'arròs, així jo, mentre el prepares, faré una copeta de vi.



El sushi és una paraula d'origen japonès que sorgeix de la unió de dues paraules: Su -que significa vinagre- i Shi-meshi -que significa arròs. Per això, es podria dir que la seva traducció més literal és "arròs avinagrat".

Tot i que l'origen de la paraula sushi és japonès, la seva història comença, sorprenentment, amb un aliment que va néixer a la Xina, cap al segle II a.C, i com a tècnica de conservació; el que buscaven era conservar el peix, de la millor manera possible amb l'ajuda de les floridures (Aspergillus oryzae, 麹, 麹菌 o kōji-kin) generades per l'arròs.

Inicialment, és coïa l'arròs i el peix i es deixava fermentar durant un determinat temps i només és consumia el peix, ja que l'arròs ja havia fet la seva feina de conservació.

Posteriorment, però, aquesta costum va ser deixada, mica en mica, pels xinesos i es va traslladar al Japó, on va evolucionar.

No és fins a mitjans del segle XVII, però, que un metge, de nom Matsumoto Yoshichi, que vivia a Yotsuya, Edo, va tenir la gran idea d'afegir vinagre a l'arròs, fet que només va produir un canvi en el sabor, sinó que va reduir, notablement, el temps necessari de fermentació abans de consumir el sushi.

Anys després, la costum de llençar l'arròs es va perdre i va començar a consumir-se, juntament amb el peix fermentat.

A principis del segle XIX (1824), un itamae -cuiner de cuina japonesa; literalment el mot significa "davant de la taula"-, de nom Yohei Hanaya, qui va crear el Niguiri sushi per reduir el temps d'elaboració i el primer en utilitzar per primera vegada peix cru -i no fermentat-. A partir d'aquest moment sorgeixen dos estils: Kansai d'Osaka i Edo de Tokio.

A mitjans de la Segona Guerra Mundial, comencen a sorgir paradetes de sushi i a tots els restaurants se'n menja.



El més característic del sushi és el seu arròs, el koshihikari, que es caracteritza per ser rodó, curt i dolç, amb un contingut altíssim de midó. 

Per això, la manera de preparar-lo és també molt característica i el primer pas és treure aquest excés de midó, rentant-lo, com a mínim, unes set vegades, fins que l'aigua surti completament transparent. 

L'altre característica és la cocció, però això ho deixo per la recepta.

I per últim, només una coseta, heu de saber que es consideren de qualitat les algues nori de color verd fosc, en canvi, les que són negres són de qualitat inferior. Per si com em passava a mi, no sabeu quina escollir.





La primera recepta de sushi que poso al blog és perquè ningú deixi de provar-lo. La típica frase de: "ui, no, peix cru?", ja no serveix. Ja no hi ha excusa. Sushi per tothom.



Per fer aquest sushi, es necessiten els següents ingredients:


Per l'arròs:

  • 460 gr d'arròs per sushi
  • 750 ml d'aigua
  • 75 ml de vinagre d'arròs
  • 30 ml de mirin
  • 2 culleradetes de sal
  • 4 culleradetes de sucre


Per muntar el sushi:

  • 2 pastanagues
  • 8-10 shitakes
  • 200 gr de salmó fumat
  • 1 ceba tendra
  • wasabi
  • formatge Philadelphia
  • 3-4 algues nori
  • salsa de soja
  • sèsam


Com abans he avançat, el primer pas és rentar l'arròs, unes set vegades, com a mínim, fins que l'aigua de rentar-lo surti completament transparent i després, deixar escórrer bé -la tradició diu una hora, jo no ho vaig fer-.




Després, s'ha d'agafar un cassó que tingui tapa hermètica i posar l'arròs i l'aigua, en fred i dur a ebullició, a foc alt. Quan bulli, s'ha de baixar el foc a grau mig i deixar coure uns cinc minuts més. Passat aquest temps, s'ha de baixar el foc al mínim i cuinar durant 12-15 minuts.




Llavors, s'ha d'enretirar del foc, treure la tapa i cobrir el cassó amb un drap de cuina i deixar reposar 15 minuts.



Mentre l'arròs reposa, s'ha de barrejar el vinagre d'arròs, el mirin, la sal i el sucre i escalfar-ho tot a foc suau, fins que el sucre s'hagi dissolt completament, sense deixar de remenar, en cap moment. Una vegada dissolt el sucre, s'ha de treure del foc i deixar refredar.




Una vegada l'arròs ha reposat, s'ha d'agafar un bol, a poder ser de fusta i bolcar l'arròs que, amb l'ajuda d'una espàtula, també de fusta, s'ha d'anar separant, mentre, mica en mica, s'afegeix la barreja que hem preparat abans. L'arròs no ha de quedar excessivament humit.




Mentre anem barrejant, s'ha d'anar ventant l'arròs i no deixar de fer-ho fins que sigui a temperatura ambient.




I ja podem preparar els aliments amb els que farcirem el sushi.

Primer de tot, s'ha de posar a hidratar els bolets shitake. Com triguen bastant, jo els poso a escalfar en un cassó i així triga una miqueta menys.




La pastanaga, el salmó, el shitake i la ceba tendra s'han de tallar a juliana.




Llavors, s'ha d'estendre l'esterilla sobre una superfície àmplia i col·locar al damunt l'alga que s'ha d'escalfar una mica amb unes gotes d'aigua. S'ha d'anar en compte en posar la part rugosa cara amunt.

És important que us mulleu les mans per manipular l'arròs, ja que és francament enganxós. D'això es tracta. Així que, una vegada mullades les mans, s'ha d'agafar una mica d'arròs i anar estenent, sense aixafar en excés, pel damunt de l'alga.

No ha de quedar una capa molt gruixuda, ja que al posar el farcit, la peça ens quedaria massa gran. S'ha de deixar sense cobrir la part final de l'alga, que servirà per enganxar i tancar el maki. I una mica de wasabi.




I ja es poden posar els ingredients, des de la part inferior a màxim la meitat.




I començar a enrotllar, per això s'han de subjectar els ingredients i a l'hora subjectar la part inferior de l'alga donant-li forma fins ajuntar la part inferior. Llavors, s'ha d'apretar amb l'ajuda de l'esterilla i, sense tornar enrere, s'ha d'aixecar i arrossegar per acabar de donar forma. 

Per assegurar-nos de que es tanca bé, s'ha de mullar el final de l'alga -que habíem deixat sense arròs- amb una miqueta d'aigua.

Aproximadament, de cada rotlle, han de sortir unes 4 peces.

Ah! és important mullar amb aigua un ganivet ben afilat per poder tallar el sushi sense problemes.




I ja tenim els makis apunt.

Per fer una mica més variat el plat, ja que només tenia un tipus de farcit, vaig fer makis i uramakis.

Els uramakis són els que porten l'alga nori a l'interior, és a dir, que l'arròs cobreix l'alga que a l'hora rodeja el farcit.

Per fer-los, s'ha de col·locar l'alga igual que amb els makis, amb la part rugosa cap al damunt i cobrir la superfície amb arròs, llavors s'ha de cobrir l'arròs amb paper film i amb molt de compte, donar la volta a l'alga i deixar-la al damunt de l'esterilla (el film és el que ha d'estar en contacte amb aquesta).




Llavors, s'ha de tornar a cobrir l'alga amb arròs, farcir i tancar igual que amb els makis.

Per servir, però, s'arrebossen les peces amb sèsam.

Un plat vistós i deliciós.





I acabo amb una cançó que m'encanta i que m'ha costat una mica de trobar.



Gira-sols mirant la lluna

Gira-sols mirant la lluna
Viatgers sense destí
Pescadors sense paciència
Somiadors amb poc futur

Només sé, que si no estàs bé, busca un nou camí

Corriols sense dreceres
Serps sense verí
Acudits sense rialles
Dictadors sense país

Només sé, que si no estàs bé, busca un nou camí
Només sé, que si no estàs bé, busca un nou camí

De vida només n'hi ha una
De vida només n'hi ha una

Gira-sols mirant la lluna
Nadons sense padrins
Redactors sense notícies
B.B King sense Lucille

De vida només n'hi ha una
De vida només n'hi ha una

De vida només n'hi ha una
De vida només n'hi ha una

Només sé, que si no estàs bé, busca un nou camí
Només sé, que si no estàs bé, busca un nou camí

De vida només n'hi ha una
De vida només n'hi ha una

De vida només n'hi ha una
De vida només n'hi ha una
De vida només n'hi ha una

(Miquel Abras)







TEXTO O DESCRIPCION




dimarts, 22 de juliol del 2014

Cruixent, cruixent. Costelles de porc arrebossades amb kikos.





"Todo es hermoso.
Tenemos que hablar a un cerdo
como a una flor."

(Jules Renard)




Des de petita, m'encanten els Kikos. Abans els de Churruca i ara, els de Mister Corn. Però sigui quina sigui la marca, encara ara, de tant en tant, no puc resistir-me a comprar una bosseta.



Tot i que aquí, segons sembla, el nom amb el que coneixem el blat de moro torrat i salat, "kikos", prové del nom de la marca comercial "kikos", se'n pren a altres regions, fets de manera molt semblants i coneguts amb altres noms.

Hi ha qui sosté que el blat de moro fet d'aquesta manera té origen a Perú. Tot i que actualment hi ha un aperitiu fet a base de blat de moro torrat -conegut amb el nom de "canchas"-, molts més anys enrere ja se'n consumia elaborat d'una manera molt semblant. Sembla ser que fa més de 6.000 anys que eren part de la dieta dels habitants de la costa del país.

El Museu Nacional de història americana de Smithsonian, a Washington, va donar a conèixer un estudi segons el qual els peruans fa gairebé 6.700 anys que menjaven una varietat entre les "palomites" i els kikos, així com farina de blat de moro.

Gràcies a aquesta investigació es va saber que les panotxes de blat de moro -"choclos" a Perú- més antigues, d'entre 6.700 i 3.000 anys, van ser trobades a les localitats de Paredones i Huaca Prieta, a la costa nord del país.

Tot i això, no es sap amb exactitud l'origen del blat de moro, encara que si sembla que té origen a Amèrica. Està tant dispers geogràficament, que es creu que té origens multicèntrics -en més d'un lloc-.

Però hi ha una corrent que defensa que l'origen es troba en el municipi de Coxcatlán, a la vall de Tehucán, Puebla, a la denominada Mesa Central de México, a una altitud de 2500 metres. Allà, l'antropòleg nord-americà Richard Stockton MacNeish va trobar restes arqueològiques de plantes de blat de moro que, segons estima, són de fa, aproximadament, vuit mil·lennis. Inclús a les galeries d'algunes piràmides encara es poden observar pintures i gravats que representen blat de moro.

Així doncs, sembla que els asteques i els maies van conrear nombroses varietats al centre i al sud de Mèxic i van utilitzar el procés de la nixtamalització -cocció en solució alcalina-, per fer-lo més digestiu i millorar les seves propietats nutritives. Gràcies a ser un dels conreus més avançats, va ser la base alimentària de les civilitzacions precolombines mantenint una població nombrosa i originant, gràcies als excedents, un important comerç a a la regió.

Durant el Segle XVI, uns anys després del descobriment d'Amèrica va ser introduït a Europa i d'allà a la resta del món.

A més a més, el seu valor nutritiu és important ja que aporta glúcids, hidrats de carboni, proteïnes, fibra, vitamines -sobretot B i C-, minerals -sobretot àcid fòlic-, carotenoides -que són les substàncies que li donen el color groc- i, a més a més, és una important font de midó.

I a part, té diverses propietats, tot i que s'ha de tenir en compte que aquestes varien segons com s'ingereixi el blat de moro. Segurament, els "kikos" és una de les maneres menys sanes de consumir-lo, ja que no podem perdre de vista que són fregits i duen una alta quantitat de sal i, segurament, de sucre.

Les propietats més significatives van des de relaxar les vies orinàries -evitant així la possible infecció de la bufeta- i realitzar una acció depurativa que evita la formació de pedres, a ser beneficiós pels pacients amb tensió elevada i pels pacients amb alts nivells de glucosa i lípids. Té propietats emol·lients, és adequat per combatre la piorrea o la gingivitis i, en general, per combatre problemes dentals -l'oli es fa servir inclús en dentífrics-, protegeix la mucosa intestinal, evita diarrees i l'oli ajuda a disminuir el colesterol.

Ara, repeteixo que no elaborats de la manera dels kikos.



Els ingredients que es necessiten són:


Per les costelles de porc:


  • costelles de porc
  • llet sencera
  • sal i pebre
  • kikos
  • oli de gira-sol

Per la salsa:

  • 1 ou
  • oli de gira-sol
  • sal i pebre
  • un rajolí de mel
  • 5 espècies (oriental) al gust


En primer lloc, s'ha de tallar les costelles de porc separant costella de costella i cada una d'elles per la meitat.




A part, s'han de moldre els kikos fins a obtenir-ne pols. No fa falta que sigui fina, fina, ja que precisament, el que busquem arrebossant amb kikos, és que sigui ben cruixent.




Després, s'han de salpebrar i passar per llet, per després arrebossar amb els kikos.




Sincerament, jo vaig passar les costelles de porc per llet perquè no tenia ou, però penso que la propera vegada, en tingui o no, ho faré de la mateixa manera.

Una vegada tenim les costelles ben arrebossades, només queda fregir-les, a foc moderat perquè es facin bé, no quedin crues i per altra banda, no es cremin per fora.




Mentre es fan les costelles, només queda preparar la salseta.

Per això, s'ha de fer una maionesa a la que s'ha d'afegir sal i pebre, un polsim de cinc espècies xines -de les que ja us vaig parlar a la recepta de la Vedella que volia ser ànec-, i un rajolí de mel.




I només queda servir. Cruixent i deliciós.



I de la pols dels kikos, a la Pols de ERM.


Pols

No és estrany que tot sigui un invent,
un somni devastat, un tros de res...
No és estrany que et sentis molt estrany,
una ombra en la nit, un excrement.

La pols es posa entre tots dos,
la pols omple tots els racons.

El món s'ha tornat un costum aquest matí silenciós.
No diré res als teus germans aquest matí silenciós.

No és estrany que res sigui veritat,
que jo et trobi a faltar a cada instant,
és millor que seguim habitant
un univers petit, un cervell buit.

La pols es posa entre tots dos,
la pols omple tots els racons.

No diré res als teus germans aquest matí silenciós.
El món s'ha tornat un costum aquest matí silenciós.

(ERM)





TEXTO O DESCRIPCION